1. Biografia
Fitxa tècnica:
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries, Barcelona
ISBN: 978-84-9787-342-0
Es tracta d'un relat molt especial en què explica els set anys de la vida del seu fill Lluís, que té una encefalopatia greu que els metges no saben tractar. El nen passa la major part del dia quiet. Amb aquest llibre, l'escriptor fa servir el text de manera terapèutica. "Relatar, per mi, ha estat la millor manera d'entendre i de relacionar-me amb el meu fill". "He provat de reflectir la naturalitat amb què ho vivim". Fa vint anys que escriu, però aquest llibre tot i la seva experiència no sabia com fer-ho. Al llibre, l'escriptor explica què significa tenir un fill amb unes "necessitats una mica peculiars" i que obliga "els seus pares a estar pendents de la seva fragilitat”.
2. Resum
Aquest llibre podríem dir que tracta de com un pare i la seva família afronten una situació en la que un dels seus fills té una discapacitat (d’un 85%) i com els serveix per anar endavant, amb moments més atabalats i d’altres més tranquils.
Cal destacar una sèrie d’idees claus del llibre. En primer lloc, l’autor no vol que es passi pena ni pensem que són uns desgraciats aquells que tenen un llullu o un discapacitat a la família. Això ens ho mostra al llarg de tot el llibre, prenent amb humor la realitat d’allò que és (campió de la mobilitat reduïda, un bell dorment, o en italià que diu: és un nen però és bell com una nena, eh? – quan la mestressa del restaurant italià no vol deixar-los passar-, campió mundial de relaxació, VIP,...)
També al llarg del llibre repeteix molt “que els que són invisibles ara són visibles, “la invisibilitat dels llullus del món és molt acusada” ja que a la nostra societat, ara s’està començant a tenir en compte i a conèixer totes aquestes persones que vivien amagades de nosaltres perquè es consideraven lletges o bambes. A més a més, podem veure la incomprensió i la insolidaritat de la gent davant aquest tema (quan els conductors que deixen els seus fills al col·legi aparquen a la vorera i l’autor no pot passar amb la cadira del seu fill per anar al bus).
Després de llegir el llibre podem veure com aquesta experiència els ha aportat moltes coses positives com quan l’autor està al Vaticà amb el seu fill i explicant-li les diferents obres d’art és quan s’adona que és el primer cop que parla verdaderament amb el seu fill i ja comença a parlar així, amb normalitat, amb ell per sempre. A més a més, la germana tampoc queda indiferent davant aquesta situació i ho reflexa a la seva redacció que presenta als Jocs Florals que, encara que només va guanyar-los un any seguia escrivint sobre el mateix tema perquè és d’allò que sent.
L’autor no pretén donar llàstima al lector sinó evidenciar una realitat i, el que és més important per a ell, fer una auto teràpia al escriure sobre aquest tema, podent acceptar i afrontar aquesta nova situació que se’ls ha presentat.
3. Opinió crítica
La lectura d’aquest llibre m’ha fet reflexionar molt per la fluïdesa amb que parla sobre el tema de persones discapacitades, temàtica que avui dia pareix una mica tabú. La seva naturalitat i normalitat ha fet que aquest llibre es noti com a personal, implicant al lector com si estigues veient la situació.
Un altre aspecte que m’ha emocionat ha estat el fotograma del final del llibre: he estat quinze minuts passant les pàgines per veure el llullu córrer. No sé dir exactament perquè m’ha impactat però sé que moltes vegades ens queixem per petites situacions que en un moment determinat no podem fer quan hi ha persones que MAI veuran, escoltaran, caminaran o correran.
A més a més, aquesta lectura (juntament amb el documental de la Mònica, les pel·lícules recomanades a classe com la de El miracle de Ann Sullivan i el estar propera a un nen discapacitat) m’ha fet replantejar-me el meu futur, ja que quan acabi educació infantil pensava fer psicologia o alguna cosa pareguda però ara penso que vull fer alguna cosa relacionada amb educació especial.
Finalment, volia recalcar una opinió que penso que l’autor també va deixant veure al llarg del llibre. Tots els nens, inclosos els discapacitats i els llullus, són un regal. TOTS. Per què dic això? Perquè moltes vegades, les persones, quan coneixem una família amb un fill/a o altre familiar amb una discapacitat ens posem tristos,pensem “pobret!” i li diem: ho sent, mesquinet. Hi ha famílies que davant aquest comentari diuen: per què mesquinet? (com vàrem veure al documental de la Mònica), encara que també hi ha d’altres que no han descobert encara aquest regal i no saben com afrontar-ho. Normalment es pensa això perquè no es coneix les situacions de la família i pensem que tota la seva vida és dolor i patiment, però hem pogut llegir que no sempre és així. De fet, totes les persones tenim en la vida moments de dolor i de patiment però també moments d’alegria i de felicitat. I això és a TOTES les vides, amb familiars discapacitats o no. Una família amb un fill que nosaltres diríem “normal” pot patir igual o més: el seu fill pot morir de sobte a un accident sense tenir temps d’acomiadar-se, a l’adolescència es rebel·la i et crida tots els dies, es fica al món de la droga...