Després de veure el vídeo, m’ha quedat una sensació de pau, de felicitat, d’alegria. He vist com aquesta al·lota, igual que en Nick Vujicic (del Circo Mariposa), és un exemple d’autosuperació, un exemple de que val la pena viure, amb allò que tinguis.
La Mònica utilitza tots els recursos que té al seu abast per poder seguit endavant, per intentar viure la vida al màxim de les seves capacitats. A més a més, valora tot el que té, té molt interès per aprendre (aspecte que a molts de nosaltres, que tenim més facilitats, ens manca) i per fer-ho el millor que pot dia a dia.
Un altre punt que m’ha cridat l’atenció i que m’ha agradat és la inclusió a tots els àmbits que té: totes les persones (o casi totes) del seu voltant coneixen el codi dactilològic per poder parlar i comunicar-se amb la mònica, les màquines de braile que li tradueixen els apunts, els exàmens dels professors també en braile,... A més a més, m’he fixat que la Mònica, encara que no hi veu, s’asseu en primera fila. Això m’ha agradat molt i pens que potser hi fan perquè es senti acollida perquè si la deixen al fons de la classe perquè el lloc que ocupa ella a primera fila o podria ocupar un altre i “treure més profit” crec que no se sentiria molt bé, i per altra banda crec que també fan això perquè pot veure ombres i escoltar una miqueta, molt poc, però així ella ja pot sentir-se part del grup i propera al món que l’envolta.
Amb tots aquests exemples podem observar com tothom té en compte la Mònica però no per aquest motiu la tracten diferent: ella fa el mateix que els altres, adequant sempre l’activitat. De fet, l’educació física és una de les assignatures que més li agrada i on es sent més feliç perquè està amb els seus companys que la integren en els seus grups, encara que en un principi podríem pensar que no és una assignatura adequada a ella ja que ha de córrer, pujar escales,... (ho fa gràcies a la ajuda dels seus companys).
Durant el vídeo, quan surt la família hi ha un familiar que diu: “no hi ha que sentir pena, pobreta? NO, hi ha que donar ànims, comunicar-se amb ella”. Ja fa temps que jo també pens així: no hi ha que tenir pena de la gent sinó esser empàtic, comprendre-la i intentar relacionar-se amb ella perquè, com varem dir al primer seminari: qui té un amic discapacitat, sobretot mentalment?
Sempre he tingut aquest desig d’aprendre a comunicar-me i ajudar a la gent amb discapacitats: he aprés l’alfabet en llenguatge de signes (amb la meva germana parlem amb aquest per tal de practicar-ho) i en vull aprendre més. Tot aquest interès em ve, majoritàriament, des que vaig veure la pel·lícula del miracle de Ann Sullivan, fa molts d’anys (l’he vista com deu vegades, mínimament).
És veritat que moltes vegades, quan et trobes amb una situació com aquesta de sobte, al principi no saps com reaccionar. Com varem veure a classe amb l’exemple del viatge a Itàlia, davant aquestes situacions pots tenir dues postures: seguir endavant i veure la part positiva, prendre-ho de manera optimista; o enfonsar-te i veure tot negativament i de manera pessimista. Però no només la persona que li succeeix sinó la gent que l’envolta: els familiars (normalment costa d’acceptar per part dels pares), els amics, el veïnat,...
Finalment, vull destacar que m’ha agradat molt l’actitud dels pares. Al principi no sabien com reaccionar però es van començar a informar i a moure per donar a la seva filla allò que, segons la seva opinió, era el millor. D’aquesta manera, van manar la Mònica a una escola especial durant dos anys però, la Mònica no estava gaire contenta ni feliç així que els pares, sense saber com evolucionaria el tema, la van treure d’allí i la van portar a una escola normal. Això va ser una sort per la Mònica: els pares es van guiar pels sentiments d’ella i no pel que potser diuen alguns experts (això no vol dir que anar a aquesta escola especial durant un parell d’anys no va ser beneficiós ja que allí va aprendre el codi dactilològic, el braile,...). I es gràcies a això que la Mònica pot dir i afirmar: “Sóc feliç amb dies dolents. Estic satisfeta, no em puc queixar”.
