"No ensenyo només conceptes. Ensenyo als nens a crear lligams forts entre ells, i el primer pas consisteix en reconèixer la seva vulnerabilitat i en compartir-la a través d'un diari personal. Quan els companys l'escolten un altre company, viuen per sempre en el seu cor, els ensenyo a permetre que els altres visquin al seu cor".
Noburou Kaetsy.
En primer lloc, vull destacar que aquest documental ja l’havia vist a l’institut, a psicologia, i em va agradar i em va cridar tant l’atenció que el vaig mostrar l’any passat a classe, de manera que també el vaig penjar al bloc de la carrera que començarem en primer (http://primeranyeducaciomarta.blogspot.com/). Després d’això he de dir que l’he vist ja nombroses vegades i no em canso de veure’l perquè cada vegada trec alguna cosa nova i cada vegada em pareix més lloable.
Després de veure el documental, a priori podem diferenciar set aspectes que van apareixen al llarg del vídeo que cal esmentar i reflexionar sobre ells.
Per part del professor, podem destacar que és un professor autoritari però a la vegada democràtic i respectable. Els alumnes amb ell se senten segurs, còmodes i es permeten jugar amb ell però a la vegada, saben quan han d’estar quiets i callats o han de respectar els altres.
Un dels aspectes que apareix al documental i que crida molt l’atenció és la manera com tracten el tema de la mort no com a tema tabú. Ans al contrari, el tracten de manera oberta, sense amagar els sentiments, de manera que els companys treballen l’empatia al sentir-se entesos pels seus companys i posant-se al lloc dels altres, perquè a tots els ha tocat viure una mort de prop.
Un altre aspecte a destacar és el tema de la solidaritat, la defensa d’un company per part de la resta de la classe perquè se li ha imposat un càstig que no els pareix just (el Tsubasa ha parlat a classe i el professor el castiga sense poder pujar al rai que havien construït). Però la defensa no es queda només amb paraules de disculpa i de demandes de llevar el càstig sinó que els nens decideixen que si un nen no pot fer l’activitat, ningú la farà (perquè en realitat també ha estat culpa d’ells per no haver parat al seu company quan parlava i reia). Aquesta part del vídeo és molt emotiva perquè els companys raonen com si fossin adults (“el Tsubasa no es mereix el càstig perquè ha treballat molt en el rai i a més a més, només ha parlat en classe – que no ho hauria d’haver fet – però el càstig no té res a veure amb l’acció mal feta). Juntament en aquesta línea de companyerisme podem veure com es du a terme la resolució de conflictes a l’aula. Hi ha un moment en que alguns companys es burlen d’altres i el professor vol posar remei així que els fa reflexionar sobre això, els fa escriure a la seva llibreta de manera que els nens comencen a pensar sobre allò que han fet i demanen perdó, per haver-ho fet o per no haver parat la burla (una nena no havia defensat l’altra per por a que també riguessin d’ella, ja que a l’escoleta ho va passar molt malament quan es varen burlar d’ella – un altre cop fa una reflexió adulta –).
L’educació emocional és un dels aspectes que més destaca d’aquest documental. El professor els ensenya els continguts acadèmics i curriculars a través d’eines i instruments enfocats a l’expressió dels sentiments (fan diaris i cartes, treballant així la lecto-escriptura, composen una cançó sencera amb la lletra, la melodia,...). A més a més, el que el professor considera més important que ha d’ensenyar és “ser feliços”, i no tants de continguts teòric, i als nens se’l queda marcat (un nen ho diu al càmera això quan està al parc). El professor no dedica unes hores de l’horari escolar a l’assignatura emocional sinó que la integra en la resta de matèries, la utilitza com a eina per arribar a les altres assignatures.
Finalment vull destacar que veient aquest documental podem observar com s’enfonsen tots els prejudicis que hi ha contra la societat japonesa (són freds ja que mai mostren els seus sentiments en públic). Pot ser és cert que és la seva tradició i encara avui existeix però no vol dir que no tinguin els seus sentiments tan “a flor de pell” com nosaltres ja que al llarg del vídeo podem veure com ploren (cosa que crida molt l’atenció perquè nosaltres, en realitat, tampoc estem avesats a mostrar-ho en públic ja que és sent com un símptoma de “feblesa”) encara que també riuen molt, fins i tot ho fan més que plorar.
“Heu creat lligams. Heu fet un esforç perquè els altres us entenguesin I per donar-vos a entrendre. Riure, plorar, aprendre. Els lligams es creen pensant en els alters. Aprendre a pensar en els altres us ha ensenya la clau de la felicitat”
Noburou Kaetsy
