dimecres, 15 de desembre del 2010

VA D'INTEL·LIGÈNCIES...



(Aquesta imatge està extreta de losdelpueblo.com)

Avui a classe de Psicologia de l’Educació hem estat parlant de les intel·ligències múltiples de Gardner. Després de la lectura d’aquestes, m’ha sorgit una sèrie de reflexions i vull posar en pràctica la intel·ligència intrapersonal per conèixer una mica les intel·ligències que jo penso que tinc més desenvolupades, ja que penso que tothom o molta gent en té de totes una mica encara que desenvolupa unes més que altres. Les intel·ligències de H.Gardner són:

- La intel·ligència intrapersonal: capacitat per conèixer-se un mateix, autorreflexió,...

- La intel·ligència interpersonal: comprendre als altres i interactuar amb ells,...

- La intel·ligència lògico-matemàtica: percebre models i relacions lògiques, plantejar i resoldre problemes matemàtics

- La intel·ligència lingüístico-verbal: comunicar-se de manera eficaç, formular el pensament en paraules, utilitzar el llenguatge de manera correcta,...

- La intel·ligència musical: captar sons, tons, timbres i ritmes diferents

- La intel·ligència visual-espaial: pensar en tres dimensions, transformar, ser sensible al color, la línia, la forma,...

- La intel·ligència corporal-cinestèsica: expressar idees amb el cos, expressar idees i sentiments, ...

- La intel·ligència naturalista: tenir sensibilitat envers l’entorn natural, admirar la flora i fauna, habilitat per tenir cura i interactuar amb els éssers vius, conrear plantes,...

Després d’haver esmentat una mica per damunt les diferents intel·ligències de Gardner (Daniel Goleman afegeix també la intel·ligència emocional: capacitat de reconèixer els sentiments propis i els dels altres i l’habilitat per manejar-los), m’analitzaré a mi mateixa.

En primer lloc, crec que la intel·ligència intrapersonal l’estic treballant ara mateix. El blog que estam fent per la carrera ens serveix una mica d’eina per treballar-la, ja que se’ns demana que posem les nostres reflexions i opinions de manera que has de fer una petita introspecció per tal de poder escriure allò que pensem o que volem expressar.

La intel·ligència interpersonal és una intel·ligència que fa uns anys no gaudia de tenir-la i era molt “tancada”. Afortunadament, aquests darrers anys la he estat treballant i puc dir que ja la domino una mica, encara que sempre hi ha situacions que no sé com interactuar amb els altres, per exemple.

En tercer i quart lloc, les intel·ligències lògico-matemàtica i lingüístico-verbal són dos intel·ligències que crec que més o menys les tinc desenvolupades, ja que sempre m’han agradat aquests dos àmbits, més la segona que la primera (m’agrada conèixer noves llengües: sé català, castellà, una mica d’anglès, vaig fer batxiller d’humanitats amb llatí i grec, he estat aprenent japonès i italià, vaig fer francès – encara que només dos anys perquè la metodologia que s’utilitzava no em motivava-,...).

La intel·ligència musical crec que és una de les intel·ligències que tinc més desenvolupades. M’agrada molt la música i a la meva família hi ha molta “cultura musical” i crec que aquest fet a afavorit aquest desenvolupament. Normalment jo canto, ballo, toco la guitarra, ara estic aprenent flauta travessera,...

La intel·ligència visual-espaial em costa bastant. Amb l’assignatura d’Educació Artística i Estètica. Fonaments de l’Art Plàstic i Visual m’he adonat d’aquesta mancança alhora de veure les formes sobretot, encara que m’esforço en aquesta assignatura per tal de millorar aquestes habilitats.

Una altra intel·ligència, la corporal-cinestèsica, crec que, igual que la interpersonal, l’estic treballant ara, cada vegada més. És cert que m’agrada el teatre i tot el tema relacionat amb l’actuació (cada any fem un teatre, a casa fem parodies de sèries,...) però per poder fer-ho he anat perdent la vergonya a expressar els sentiments sense por. Me’n record que quan jo veia l’obra de teatre deia les meves frases sense posar-hi molta emoció i ara que sóc la ajudant/directora intent que els nens actuïn expressant allò que fan, i perquè ells ho vegin jo ho vaig primer i ho faig amb molt de sentiment i emoció, representant allò que vull expressar (o això crec...jajaja).

Finalment, la intel·ligència naturalista és una altra que poc a poc estic treballant encara que crec que em queda molt. A casa sempre hem tingut animalets que anaven i venien perquè els deixem lliures (els agafem ferits, els curem i els deixem) però també tenim alguns de permanents (ara mateix tenim peixos, tortugues, un lloro i un canari) i m’agrada fer-me cura d’ells (netejar les gàbies, posar-los el menjar,...). A més a més, a casa tenim el jardí que hem de regar i cuidar. Normalment jo no em faig càrrec d’aquesta part, ho fa el meu pare o l’àvia, però si que algun cop ho he fet jo, però aquesta part no la gaudeixo tant com amb els animals. En general m’agraden les flors, el camp, la muntanya (fem moltes excursions al camp, al bosc i a la muntanya en família, els caps de setmana) i gaudeixo molt però penso que encara no tinc aquesta estima profunda. A casa casi no reciclem perquè com són molts és un caos, encara que si tenim ampolles de vidre o capses de cartró, etc, ho portem al contenidor de reciclatge.

Així que, després d’haver reflexionat sobre les diferents intel·ligències que posseeixo, puc confirmar allò que he dit abans: penso que tenim totes les intel·ligències però que algunes les tenim més desenvolupades que unes altres.

dimecres, 1 de desembre del 2010

VA D'ANGLÈS...

L’altre dia estava a casa, i la meva germana petita, que va a 5è de primària, ens va dir:

- Pff.. demà em demanaran tot això d’anglés! (el verb to be en affirmative, en negative i el verb have got en affirmative i en negative – tota angoixada.

I jo li vaig dir:

- Ah! Doncs no t’amoïnis, cap problema, perquè això ja ho saps perquè sé que duus cinc anys fent-ho, que t’he vist fent molts exercicis de: He is small, I have got a parrot,...

- Però no és el mateix! M’ho he d’aprendre de memòria perquè demà m’ho demanaran i jo no em sé res, ni tan sols l’ordre de les persones! (I, you, he,...) – me va contestar ella, igual d’angoixada.

Així que es va quedar estudiant les diferents columnes del verb perquè en deu minuts una altra germana li anava a demanar de memòria. Jo m’havia d’anar i em vaig començar a preparar i quan vaig tornar al saló, ja li estava demanant i no s’ho sabia així que jo vaig començar a estudiar amb ella (encara que només tenia 5 min.)

- A veure, diguem el to be affirmative

- Mm... I...am, you...¿?..Are!, He is, She....com era aquesta....ah sí, is, [...]

- Molt bé, ara el negative

- Uff....aquest com era??? Amb got??? No, com era??

- Ana, que no t’has adonat que és el mateix que l’affirmative però amb el not al darrera?

- Què? De veritat? Igual igual?

- Si, igual igual.

- Doncs es veritat! Què fàcil! I am not, you are not, [...]

- Molt bé! Ara el have got

- Mm... I have, you...

- No te deixes res?

- Ah, si! El got!

- Torna a començar

- I have got, you have got, he, she, it ....have?? no, has! [...]

- Ara neggative

- [...]

- Ara ja els has dit tots, diguem en anglès: Ella té un ca

- Uuuyy....doncs....I....

- I?

- No, noo, mmm... He....no, She! Is got a dog

- Vale, tu has dit: She is got a dog, és correcte

- Si!

- A veure, el traduirem: Ella és un ca

- Jajaja, no!

- Doncs....?

- Mmm.... She have got a dog

- Vale, com hem dit que era he, she it?

- Have??

- Segur?

- A veure... – pensa mentres va el gest amb el dit de anar baixant en la columna imaginaria – doncs, has

- Així doncs, com és?

- She has got a dog

- Molt bé

Potser jo no li hauria d’haver donat les eines tan ràpidament i hauria d’haver arribat ella a les conclusions que jo ja li vaig donar (el negative és igual que l’affirmative però amb el not darrera, però com que només tenia uns minuts i ella tenia l’examen al dia següent no vaig parar-me.

(Pels més curiosos: al final li varen demanar el have got negative i es va quedar una mica parada al he, she, it però ho va pensar i finalment ho va dir bé)

Però tot això em va fer adonar-me que els aprenentatges de moltes de les matèries que donem des del començament del nostre aprenentatge no han estat significatius ja que des de primària fem anglès i matemàtiques, per exemple, i arribem a batxiller “sense saber-ne res” d’aquestes matèries (no som capaços de parlar en anglès,...). Molta gent, avui dia diu: tots nosaltres hem aprés les coses de memòria i mira que bé que ens ha anat. I jo pens: de veritat ha anat tan bé? És clar que s’aprèn però, diguem alguna cosa en anglès, francès, resol aquest problema matemàtic,.. Personalment pens que anem cap a un bon procés d’ensenyament-aprenentatge amb aquesta nova metodologia constructivista on el nen va construint el seu propi aprenentatge, aprenent dels seus errors i investigacions, de manera que experimenta ell mateix amb l’objecte d’estudi.

Phineas i Ferb

Hola!

Aquí deixo un capítol de la sèrie de dibuixos animats Phineas i Ferb. En aquest capítol, la germana gran, Candace, aconsegueix que la mare vegi allò que han fet Phineas y Ferb (a tots els capítols ho intenta però mai aconsegueix que ho vegi per diversos motius). Així que, com la mare els veu, els duu a un “reformatori” perquè no siguin tan creatius ni facin tantes activitats i creacions. No contaré el final però vull destacar que m’agrada aquest capítol perquè podem veure com els adults som sempre els qui posem fi a la creativitat, a la imaginació, a les ganes d’expermentar, d’investigar, de treballar autonomament dels nens, com si fos un mal comportament que hi ha que canviar (encara que després d’adonen de la importància de totes aquestes habilitats).

Phineas y Ferb: ¡Por fin! (1x26) from marta_ibz on Vimeo.


Personalment, m’agrada molt la sèrie i convidaria a veure-la tota si es pot. He recollit algunes opinions respecte a la sèrie i perquè agrada aquesta:

- Perquè és divertit: perquè canten, ballen, fan coses divertides, els comentaris d’en Ferb (boixa 10 anys)

- Perquè m’entreté: t’ensenya moltes coses (boixa 10 anys)

- Perquè sempre veuen la part positiva de les coses (al·lota 19 anys)

- Pel Perry (és la mascota de Phineas i Ferb, un ornitorrinco, que en realitat és un agent secret) (boixa 10 anys)

- Perquè em fan gràcia els comentaris i ric amb aquests (boixa 12 anys)

- Per la irònica impotència de la germana per controlar l'entorn que la rodetja (home 50 anys).

dijous, 25 de novembre del 2010

Documental: Mònica, un món a la mà


Després de veure el vídeo, m’ha quedat una sensació de pau, de felicitat, d’alegria. He vist com aquesta al·lota, igual que en Nick Vujicic (del Circo Mariposa), és un exemple d’autosuperació, un exemple de que val la pena viure, amb allò que tinguis.

La Mònica utilitza tots els recursos que té al seu abast per poder seguit endavant, per intentar viure la vida al màxim de les seves capacitats. A més a més, valora tot el que té, té molt interès per aprendre (aspecte que a molts de nosaltres, que tenim més facilitats, ens manca) i per fer-ho el millor que pot dia a dia.

Un altre punt que m’ha cridat l’atenció i que m’ha agradat és la inclusió a tots els àmbits que té: totes les persones (o casi totes) del seu voltant coneixen el codi dactilològic per poder parlar i comunicar-se amb la mònica, les màquines de braile que li tradueixen els apunts, els exàmens dels professors també en braile,... A més a més, m’he fixat que la Mònica, encara que no hi veu, s’asseu en primera fila. Això m’ha agradat molt i pens que potser hi fan perquè es senti acollida perquè si la deixen al fons de la classe perquè el lloc que ocupa ella a primera fila o podria ocupar un altre i “treure més profit” crec que no se sentiria molt bé, i per altra banda crec que també fan això perquè pot veure ombres i escoltar una miqueta, molt poc, però així ella ja pot sentir-se part del grup i propera al món que l’envolta.

Amb tots aquests exemples podem observar com tothom té en compte la Mònica però no per aquest motiu la tracten diferent: ella fa el mateix que els altres, adequant sempre l’activitat. De fet, l’educació física és una de les assignatures que més li agrada i on es sent més feliç perquè està amb els seus companys que la integren en els seus grups, encara que en un principi podríem pensar que no és una assignatura adequada a ella ja que ha de córrer, pujar escales,... (ho fa gràcies a la ajuda dels seus companys).

Durant el vídeo, quan surt la família hi ha un familiar que diu: “no hi ha que sentir pena, pobreta? NO, hi ha que donar ànims, comunicar-se amb ella”. Ja fa temps que jo també pens així: no hi ha que tenir pena de la gent sinó esser empàtic, comprendre-la i intentar relacionar-se amb ella perquè, com varem dir al primer seminari: qui té un amic discapacitat, sobretot mentalment?

Sempre he tingut aquest desig d’aprendre a comunicar-me i ajudar a la gent amb discapacitats: he aprés l’alfabet en llenguatge de signes (amb la meva germana parlem amb aquest per tal de practicar-ho) i en vull aprendre més. Tot aquest interès em ve, majoritàriament, des que vaig veure la pel·lícula del miracle de Ann Sullivan, fa molts d’anys (l’he vista com deu vegades, mínimament).

És veritat que moltes vegades, quan et trobes amb una situació com aquesta de sobte, al principi no saps com reaccionar. Com varem veure a classe amb l’exemple del viatge a Itàlia, davant aquestes situacions pots tenir dues postures: seguir endavant i veure la part positiva, prendre-ho de manera optimista; o enfonsar-te i veure tot negativament i de manera pessimista. Però no només la persona que li succeeix sinó la gent que l’envolta: els familiars (normalment costa d’acceptar per part dels pares), els amics, el veïnat,...

Finalment, vull destacar que m’ha agradat molt l’actitud dels pares. Al principi no sabien com reaccionar però es van començar a informar i a moure per donar a la seva filla allò que, segons la seva opinió, era el millor. D’aquesta manera, van manar la Mònica a una escola especial durant dos anys però, la Mònica no estava gaire contenta ni feliç així que els pares, sense saber com evolucionaria el tema, la van treure d’allí i la van portar a una escola normal. Això va ser una sort per la Mònica: els pares es van guiar pels sentiments d’ella i no pel que potser diuen alguns experts (això no vol dir que anar a aquesta escola especial durant un parell d’anys no va ser beneficiós ja que allí va aprendre el codi dactilològic, el braile,...). I es gràcies a això que la Mònica pot dir i afirmar: “Sóc feliç amb dies dolents. Estic satisfeta, no em puc queixar”.