Ressenya Quiet

imatge extreta de http://pasearporlavida.blogspot.com/2010_12_01_archive.html

1. Biografia

Fitxa tècnica:

Llibre: Quiet (2008)

Autor: Màrius Serra

Editorial: Empúries, Barcelona

ISBN: 978-84-9787-342-0

Es tracta d'un relat molt especial en què explica els set anys de la vida del seu fill Lluís, que té una encefalopatia greu que els metges no saben tractar. El nen passa la major part del dia quiet. Amb aquest llibre, l'escriptor fa servir el text de manera terapèutica. "Relatar, per mi, ha estat la millor manera d'entendre i de relacionar-me amb el meu fill". "He provat de reflectir la naturalitat amb què ho vivim". Fa vint anys que escriu, però aquest llibre tot i la seva experiència no sabia com fer-ho. Al llibre, l'escriptor explica què significa tenir un fill amb unes "necessitats una mica peculiars" i que obliga "els seus pares a estar pendents de la seva fragilitat”.

(http://www.3cat24.cat/noticia/332471/altres/Marius-Serra-es-despulla-a-Quiet-un-retrat-del-seu-fill-discapacitat)

2. Resum

Aquest llibre podríem dir que tracta de com un pare i la seva família afronten una situació en la que un dels seus fills té una discapacitat (d’un 85%) i com els serveix per anar endavant, amb moments més atabalats i d’altres més tranquils.

Cal destacar una sèrie d’idees claus del llibre. En primer lloc, l’autor no vol que es passi pena ni pensem que són uns desgraciats aquells que tenen un llullu o un discapacitat a la família. Això ens ho mostra al llarg de tot el llibre, prenent amb humor la realitat d’allò que és (campió de la mobilitat reduïda, un bell dorment, o en italià que diu: és un nen però és bell com una nena, eh? – quan la mestressa del restaurant italià no vol deixar-los passar-, campió mundial de relaxació, VIP,...)

També al llarg del llibre repeteix molt “que els que són invisibles ara són visibles, “la invisibilitat dels llullus del món és molt acusada” ja que a la nostra societat, ara s’està començant a tenir en compte i a conèixer totes aquestes persones que vivien amagades de nosaltres perquè es consideraven lletges o bambes. A més a més, podem veure la incomprensió i la insolidaritat de la gent davant aquest tema (quan els conductors que deixen els seus fills al col·legi aparquen a la vorera i l’autor no pot passar amb la cadira del seu fill per anar al bus).

Després de llegir el llibre podem veure com aquesta experiència els ha aportat moltes coses positives com quan l’autor està al Vaticà amb el seu fill i explicant-li les diferents obres d’art és quan s’adona que és el primer cop que parla verdaderament amb el seu fill i ja comença a parlar així, amb normalitat, amb ell per sempre. A més a més, la germana tampoc queda indiferent davant aquesta situació i ho reflexa a la seva redacció que presenta als Jocs Florals que, encara que només va guanyar-los un any seguia escrivint sobre el mateix tema perquè és d’allò que sent.

L’autor no pretén donar llàstima al lector sinó evidenciar una realitat i, el que és més important per a ell, fer una auto teràpia al escriure sobre aquest tema, podent acceptar i afrontar aquesta nova situació que se’ls ha presentat.

3. Opinió crítica

La lectura d’aquest llibre m’ha fet reflexionar molt per la fluïdesa amb que parla sobre el tema de persones discapacitades, temàtica que avui dia pareix una mica tabú. La seva naturalitat i normalitat ha fet que aquest llibre es noti com a personal, implicant al lector com si estigues veient la situació.

Un altre aspecte que m’ha emocionat ha estat el fotograma del final del llibre: he estat quinze minuts passant les pàgines per veure el llullu córrer. No sé dir exactament perquè m’ha impactat però sé que moltes vegades ens queixem per petites situacions que en un moment determinat no podem fer quan hi ha persones que MAI veuran, escoltaran, caminaran o correran.

A més a més, aquesta lectura (juntament amb el documental de la Mònica, les pel·lícules recomanades a classe com la de El miracle de Ann Sullivan i el estar propera a un nen discapacitat) m’ha fet replantejar-me el meu futur, ja que quan acabi educació infantil pensava fer psicologia o alguna cosa pareguda però ara penso que vull fer alguna cosa relacionada amb educació especial.

Finalment, volia recalcar una opinió que penso que l’autor també va deixant veure al llarg del llibre. Tots els nens, inclosos els discapacitats i els llullus, són un regal. TOTS. Per què dic això? Perquè moltes vegades, les persones, quan coneixem una família amb un fill/a o altre familiar amb una discapacitat ens posem tristos,pensem “pobret!” i li diem: ho sent, mesquinet. Hi ha famílies que davant aquest comentari diuen: per què mesquinet? (com vàrem veure al documental de la Mònica), encara que també hi ha d’altres que no han descobert encara aquest regal i no saben com afrontar-ho. Normalment es pensa això perquè no es coneix les situacions de la família i pensem que tota la seva vida és dolor i patiment, però hem pogut llegir que no sempre és així. De fet, totes les persones tenim en la vida moments de dolor i de patiment però també moments d’alegria i de felicitat. I això és a TOTES les vides, amb familiars discapacitats o no. Una família amb un fill que nosaltres diríem “normal” pot patir igual o més: el seu fill pot morir de sobte a un accident sense tenir temps d’acomiadar-se, a l’adolescència es rebel·la i et crida tots els dies, es fica al món de la droga...

Documental: Pensant en els altres

imatge extreta de http://teoria2ana.blogspot.com/2009/03/pensant-en-els-altres.html

"No ensenyo només conceptes. Ensenyo als nens a crear lligams forts entre ells, i el primer pas consisteix en reconèixer la seva vulnerabilitat i en compartir-la a través d'un diari personal. Quan els companys l'escolten un altre company, viuen per sempre en el seu cor, els ensenyo a permetre que els altres visquin al seu cor".

Noburou Kaetsy.

En primer lloc, vull destacar que aquest documental ja l’havia vist a l’institut, a psicologia, i em va agradar i em va cridar tant l’atenció que el vaig mostrar l’any passat a classe, de manera que també el vaig penjar al bloc de la carrera que començarem en primer (http://primeranyeducaciomarta.blogspot.com/). Després d’això he de dir que l’he vist ja nombroses vegades i no em canso de veure’l perquè cada vegada trec alguna cosa nova i cada vegada em pareix més lloable.

Després de veure el documental, a priori podem diferenciar set aspectes que van apareixen al llarg del vídeo que cal esmentar i reflexionar sobre ells.

Per part del professor, podem destacar que és un professor autoritari però a la vegada democràtic i respectable. Els alumnes amb ell se senten segurs, còmodes i es permeten jugar amb ell però a la vegada, saben quan han d’estar quiets i callats o han de respectar els altres.

Un dels aspectes que apareix al documental i que crida molt l’atenció és la manera com tracten el tema de la mort no com a tema tabú. Ans al contrari, el tracten de manera oberta, sense amagar els sentiments, de manera que els companys treballen l’empatia al sentir-se entesos pels seus companys i posant-se al lloc dels altres, perquè a tots els ha tocat viure una mort de prop.

Un altre aspecte a destacar és el tema de la solidaritat, la defensa d’un company per part de la resta de la classe perquè se li ha imposat un càstig que no els pareix just (el Tsubasa ha parlat a classe i el professor el castiga sense poder pujar al rai que havien construït). Però la defensa no es queda només amb paraules de disculpa i de demandes de llevar el càstig sinó que els nens decideixen que si un nen no pot fer l’activitat, ningú la farà (perquè en realitat també ha estat culpa d’ells per no haver parat al seu company quan parlava i reia). Aquesta part del vídeo és molt emotiva perquè els companys raonen com si fossin adults (“el Tsubasa no es mereix el càstig perquè ha treballat molt en el rai i a més a més, només ha parlat en classe – que no ho hauria d’haver fet – però el càstig no té res a veure amb l’acció mal feta). Juntament en aquesta línea de companyerisme podem veure com es du a terme la resolució de conflictes a l’aula. Hi ha un moment en que alguns companys es burlen d’altres i el professor vol posar remei així que els fa reflexionar sobre això, els fa escriure a la seva llibreta de manera que els nens comencen a pensar sobre allò que han fet i demanen perdó, per haver-ho fet o per no haver parat la burla (una nena no havia defensat l’altra per por a que també riguessin d’ella, ja que a l’escoleta ho va passar molt malament quan es varen burlar d’ella – un altre cop fa una reflexió adulta –).

L’educació emocional és un dels aspectes que més destaca d’aquest documental. El professor els ensenya els continguts acadèmics i curriculars a través d’eines i instruments enfocats a l’expressió dels sentiments (fan diaris i cartes, treballant així la lecto-escriptura, composen una cançó sencera amb la lletra, la melodia,...). A més a més, el que el professor considera més important que ha d’ensenyar és “ser feliços”, i no tants de continguts teòric, i als nens se’l queda marcat (un nen ho diu al càmera això quan està al parc). El professor no dedica unes hores de l’horari escolar a l’assignatura emocional sinó que la integra en la resta de matèries, la utilitza com a eina per arribar a les altres assignatures.

Finalment vull destacar que veient aquest documental podem observar com s’enfonsen tots els prejudicis que hi ha contra la societat japonesa (són freds ja que mai mostren els seus sentiments en públic). Pot ser és cert que és la seva tradició i encara avui existeix però no vol dir que no tinguin els seus sentiments tan “a flor de pell” com nosaltres ja que al llarg del vídeo podem veure com ploren (cosa que crida molt l’atenció perquè nosaltres, en realitat, tampoc estem avesats a mostrar-ho en públic ja que és sent com un símptoma de “feblesa”) encara que també riuen molt, fins i tot ho fan més que plorar.

“Heu creat lligams. Heu fet un esforç perquè els altres us entenguesin I per donar-vos a entrendre. Riure, plorar, aprendre. Els lligams es creen pensant en els alters. Aprendre a pensar en els altres us ha ensenya la clau de la felicitat”

Noburou Kaetsy